El dia 8 de Marzo toca cenita en Cal Senyor. Llevamos casi 15 años subiendo a ese restaurante perdido en la montaña. Mis Búffalos... la de tiempo que hace que no les veo. Cuando eres la única chica en un grupo de 20, a las novias no les caes bien. (Y no les caigo, pero me resbala) Se casaron, fueron felices y comieron perdices. Pero ahora me toca verles de nuevo... y seguro que irán "las tensas"!
Revolviendo papeleo he encontrado mis antiguos escritos, mis filosofadas , como solía decir... parece como si lo hubiera previstooo.
Molts s'han quedat enrera... o simplement han triat un altre destí, o encara segueixen en el mateix que estaven. Jo he baixat i he pujat ja d'aquells vagons. Pena em dóna no seguir amb algunes persones... no és tristesa, és enyorança, però sé que no puc seguir el recorregut que alguns porten, vaig estar un temps amb ells, pero el meu destí no és el seu. Coneguts que prenen rumbs diferents al meu, gent amb la qual he compartit part de la meva vida, persones-personetes-personatges que han format part d'ella. Ara no hi són, tot i que , quan els veig passar, o quan es creuen al tren en el que ara viatjo...almenys els saludo. Però els veig molt de tard en tard, ja que segueixen una altra ruta. Es sent enyorança dels moments viscuts en altres vagons, però no es pot fer altre cosa, he de seguir. Ademés... d'aquesta forma conec a més gent, d'aquesta manera més gent formarà part de la meva vida, i haurà viscut coses al meu costat, per això no em sento tant desconsolada. Cada cop els viatges són més llargs, tot i que cada vegada em sento més còmoda en els seients d'aquest vagó. Tal vegada algún dia...tú que em llegeixes ara...tornis a trobar-te amb mi en alguna estació. No és tan improvable, doncs encara em queda molt de camí per recòrrer... i molts trens als que pujar... deixe-m'ho al destí, al maquinista del tren...tot i que puc baixar en qualsevol parada, ningú m'obliga a seguir una ruta.
Almenys jo no em sento obligada a seguir-ne una.
No hay comentarios:
Publicar un comentario