viernes, 7 de noviembre de 2008

Fent camí per la vida em tocarà menjar la pols...

Fent camí per la vida
em tocarà menjar la pols,
ficar-me al mig del fang
com ho han fet molts,
compartir el poc aliment
que porto al meu sarró,
tant si m'omple la joia
com si em buida la tristor.

Vindran dies d'angoixa,
vindran dies d'il.lusió,
com la terra és incerta
així sóc jo,
dubtaré del compromís
i a voltes diré no,
o em mancarà quan calgui,
decisió.

_Però lluny a l'horitzó
ja lliure de l'engany
veuré milers com jo
que van vencent la por.
Alleugiré el pas
duent amb mí el sarró
i avivaré amb el cant
el pas dels meus companys.
Endavant!


VÉS PER ON... QUINA CANÇONETA M'HA VINGUT AL CAP!
Em costa adaptar-me a aquest lloc, no tant com em pensava, però em resulta difícil... de manera que , mica en mica, vaig indagant els seus racons. El casc antic és el millor, i no és perquè el tingui just a sota de casa, és que és on hi ha caliu (si en puc dir caliu) i l' ebullició d'anys i panys de tota terra . Cada matí agafo l'Aaru i li dic a cau d'orella: som'hi, anem a fer d'exploradors! i el galg surt al carrer, i en veure tanta gent amunt i avall, es posa nerviós i prova d'ensumar-ho tot, però poc a poquet ens anem fent a la city. Aquí gairebé tots els carrers tenen noms de sants, els edificis són alts i vells (o antics, tot depén de com es vulgui veure) però tenen boniques façanes. Ja he trobat el més important: la biblioteca i un bar on anar a veure el futbol. També he visitat alguna exposició... certament, en això guanya al poble, i de llarg!, perquè aquí hi ha de tooot. Les ciutats no dormen mai, i sempre hi ha on triar. El mercat es fascinant... Quina de fruites i verdures i colors, però aquí tothom està callat. Qué estrany... jo que estic acostumada a anar passejant i sentir les dones de la peixateria -nenaaa, que aquestes gambes són d'Areeeenys!- que et trobes tothom pel passeig, i sempre t'atures a saludar, que veus nens jugant rere una pilota a la plaça... a la ciutat no hi és això? Al mercat va tothom amb el seu carretó, en un silenci temible i anònim, un silenci... poc propi d'un mercat. Potser és cosa del temps... no ho sé. Potser la pluja s'ha endut els somriures de la gent, aquí. Cóm enyoro les meves amistats! Cóm trobo a faltar una trucada o un missatge... "Som al raconet", -ara baixoooo!-, això ja no tornarà a passar, però tal vegada aquesta distància (que en realitat no és tan gran, que soc una exagerada jo!) faci més ferma la nostra relació, perquè com dèia algú que no oblido, els nòvios i nòvies passen, però els amics, són per sempre.

pd: Tan de bóóó :o)

3 comentarios:

XeXu dijo...

La teva adaptació arribarà sense que te n'adonis, i mica en mica els avantatges de viure a la ciutat s'imposaran. I les amistats no tens per què perdre-les, això és depenent de la voluntat de cadascú, i la teva voluntat és conservar-los, no?

No ho solc fer, però et donaré aquí les gràcies pel teu comentari al meu post, perquè no sé si contestaré els comentaris individualment. Moltes gràcies per les paraules, encara que penso que exageres, però feia temps que no apareixia algú per allà que em generi uns somriures com els que em crees tu. Gràcies de veritat.

Siberieee εïз... dijo...

Espero que tinguis raóóó Xexu! La veritat és que cada cop hi vaig trobant més coses bones a la city... poc a poc, i poc a foc, però!
Les amistats es mantindran si ho són de veres, (I hope sooo!) i si hi posem de la nostra part (per ambdúes bandes). Jo rego el meu jardinet i tinc cura dels meus tresors, així que, per ara, tot bé.

Respecte al comment: les gràcies no es mereeeixen! Llegir-te em fa voler ser millor persona :o), és una sensació meravellosa, i m'arriba de molt pocs... de veres que em va posar tristona aquell post. Sospito, confío i desitjo que aquest canvi tan esperat per tú es donarà el més aviat possible.

una abraçada, de tot cor.

Anónimo dijo...

Cowards may die many times before their death


[url=http://www.dsquared-outlet.com/dsquared-belts.html]dsquared belts[/url]

- shakwandee5ha